NOMENCLATOR

NOMENCLATOR

    Va ser l'Ajuntament Ple, en sessió celebrada el 25 de novembre de 1994, qui va decidir que estos carrers (algunes d'elles inclús per obrir) reberen el nom de Samaniego, Hermanos Grimm, Juan Christian Andersen, Saturnino Calleja i Enric Valor. I d'estos personatges i de molts altres, anem a parlar.

C/ SATURNINO CALLEJA

    Heus ací l'home que té més conte, que és carreró i... té carrer. El madrileny Saturnino Calleja (1881-1915) va ser principalment editor. Imprimia uns llibrets que davall el títol genèric "Cuentos de Calleja- Juguetes Instructivos" incloïen; acudits, xarades, passatemps, jeroglífics, succeïts...i contes, escrits pel propi editor, prenent les seues fonts d'inspiració de la tradició oral i donant-los un particular caràcter domèstic i castís.

    A propòsit de la literatura infantil espanyola és necessari recordar "El libro de los enxiemplos del Conde Lucanor e Patronio", més conegut pel títol abreviat de "El Conde Lucanor". Escrit per Juan Manuel (1282-1348), nebot d'Alfonso X, i considerat el més important prosista del segle XIV. L'obra, datada en 1335, està dividida en cinc parts precedides de dos pròlegs en el segon dels quals anuncia la seua intenció de "enseñar deleitando " (màxima també adoptada per la Il·lustració). Tota ella té una orientació pràctica, està destinada a l'educació dels xiquets i un fi moralitzant.

    La seua estructura respon al model de conte anomenat "marc" , una narració conté al seu torn altres, tal com succeïx en moltes obres orientals, "Las mil y una noches", o "Los cuentos de Caterbury" de G. Chaucer, en la literatura anglesa, el "Decamerón" de Boccaccio (1313-1375), o inclús el més recent "Corazón" d'Edmundo d’Amicis (1846-1908), en la literatura italiana, per citar alguns, doncs hi ha molts.

    No obstant això, la rica tradició espanyola en "Romances" , "Cantares" i "Coplas", el conte tradicional espanyol no ja rebut ni l'atenció ni la compilació portada a terme en altres països. El primer treball seriós es deu a Antonio Machado i Álvarez, pare d'Antonio i Manuel, qui crea en 1883 la "Biblioteca de las tradiciones populares", sent seguit en esta labor per Aurelio M. Espinos, que publica fins a tres toms en eixa mateixa època.

    Existixen, no obstant això, algunes obres aïllades com "Los cuentos de la Alhambra" del diplomàtic i viatger nord-americà Washington Irving (1783-1859) inspirats en llegendes populars i cròniques àrabs. Així com obres anteriors com el "Libro de los enxemplos" (1400/1421) i el "Especulo de los Legos" (1447/1455), recol·lecció de contes d'autors anònims, usats pels predicadors com a exemples en els seus sermons, o el "Libro de los gatos"que es diu és traducció de les narracions o faules del monjo anglés Odo de Cheriton (n.1180/1190).

    En la línia d'estes obres cal assenyalar el costum espanyol (fins a èpoques ben recents) d'oferir xicotetes biografies de sants o personatges exemplars com verdaders "contes" destinats al públic infantil.

    A propósito de la literatura infantil española es necesario recordar "El libro de los enxiemplos del Conde Lucanor e Patronio", más conocido por el título abreviado de "El Conde Lucanor". Escrito por Don Juan Manuel (1282-1348), sobrino de Alfonso X, y considerado el más importante prosista del siglo XIV. La obra, fechada en 1335, está dividida en cinco partes precedidas de dos prólogos en el segundo de los cuales anuncia su intención de "enseñar deleitando " (máxima también adoptada por la Ilustración). Toda ella tiene una orientación práctica, está destinada a la educación de los niños y un fin moralizante. 

    Su estructura responde al modelo de cuento llamado "marco" , una narración contiene a su vez otras, tal como sucede en muchas obras orientales, "Las mil y una noches", o "Los cuentos de Caterbury" de G. Chaucer, en la literatura inglesa, el "Decamerón" de Boccaccio (1313-1375), o incluso el más reciente "Corazón" de Edmundo d'Amicis (1846-1908), en la literatura italiana, por citar algunos, pues hay muchos.

    No obstante la rica tradición española en "Romances" , "Cantares" y "Coplas", el cuento tradicional español no ya recibido ni la atención ni la compilación llevada a cabo en otros países. El primer trabajo serio se debe a Antonio Machado y Álvarez, padre de Antonio y Manuel, quien crea en 1883 la "Biblioteca de las tradiciones populares", siendo seguido en esta labor por Aurelio M. Espinos, que publica hasta tres tomos en esa misma época. 

    Existen, no obstante, algunas obras aisladas como "Los cuentos de la Alhambra" del diplomático y viajero estadounidense Washington Irving (1783-1859) inspirados en leyendas populares y crónicas árabes. Así como obras anteriores como el "Libro de los enxemplos" (1400/1421) y el "Especulo de los Legos" (1447/1455), recolección de cuentos de autores anónimos, usados por los predicadores como ejemplos en sus sermones, o el "Libro de los gatos" que se dice es traducción de las narraciones o fábulas del monje inglés Odo de Cheriton (n.1180/1190).

    En la línea de estas obras cabe señalar la costumbre española (hasta épocas bien recientes) de ofrecer pequeñas biografías de santos o personajes ejemplares como verdaderos "cuentos" destinados al público infantil.

    El danés Hans Christian Andersen (1805-1875) és l'escriptor de literatura infantil més famós de tots els temps. Els seus aproximadament dos-cents contes han sigut traduïts a totes les llengües. Inscrit en el romanticisme, és potser el primer autor que partint d'una obra pròpia i molt original connecta profundament amb el públic infantil.

    El danés Hans Christian Andersen (1805-1875) es el escritor de literatura infantil más famoso de todos los tiempos. Sus aproximadamente doscientos cuentos han sido traducidos a todas las lenguas. Inscrito en el romanticismo, es quizás el primer autor que partiendo de una obra propia y muy original conecta profundamente con el público infantil.

    Autor de contes destacable i gran de la literatura és sens dubte Charles Dickens (1812-1870), qui va cultivar altres gèneres com el popular " fulletó" per entregues . Títols com "Oliver Twist" (1838), "David Coperfield" (1849-50), o la "Canción de Navidad", de la sèrie "Cuentos de Navidad" (1843-46), són fins hui contínuament versionats en cine i televisió.

    Altres contistes ressenyables són: Madame d’Aulnoy (f. s.XVII), autora de "Cuentos de Hadas", Carlo Collodi, autor del celebre Pinocho (1883) "La aventure di Pinnocchio, Storia di un buratino", Juana Spyri, "Heidi", Lewis Carrol (1832-1898), "Alicia en el País de las Maravillas", Nicolás Gogol, pels seus "Cuentos de Petersburgo" o el "Taras Bulba" o Mark Twain autor de "Las aventuras de tom Sawyer", "El príncipe y el mendigo" i "Las aventuras de Huckleberry Finn" (1884). Així com tota una extensa llista d'autors clàssics del reeixit genere d'acció de la mal anomenada "literatura juvenil" (la literatura crec jo no té edat) tals com: Daniel Defoe (1660-1731) i el seu "Robinson Crusoe" (1719), Alejandro Dumas pare (1802-1870), i el seu "Los tres mosqueteros" , Alphonse Daudet (1840-1897) i la seua sèrie sobre "Tartarín de Tarascón", R.L. Stevenson el de "La Isla del tesoro", Rudyard Kipling , "El libro de la Selva", "Capitanes Intrépidos", Emilio Salgari, "El corsario negro", Jack London, o el inconmensurable Julio Verne, "Miguel Strogoff", "20.000 leguas de viaje submarino"... i un llarg i variat etc.

    També ha de tindre's en compte el genere dels "contes fantàstics" encapçalament per E.T.A. Hoffmann, creador d'un món irreal i fantasmagòric "Los elixires del diablo" (1815-16), "Las opiniones del gato Murr" (1820-21), Edgar Allan Poe (1809-1849); "Historias Extraordinarias", fantàstiques i visionàries o Howard Phillips Lovecraft (1890-1937), autor de relats de fantasia i misteri. Estil literari a què se sumen innumerables autors, sent interessant destacar pel seu singular invenció; Michael Ende amb el seu "Momo" o la "Historia Interminable" o el món de J.R.R. Tolkien i "El señor de los anillos", "El hobbit", etc...